Línies d’errància. Corpo-cartografies

Quan el llenguatge no ens serveix per construir la nostra pròpia identitat, només ens queda el cos, els gestos, els moviments, els trajectes que la repetició i l’hàbit dibuixa en un mapa del qual ni tan sols en tenim consciència. Altres ens han d’ajudar a fixar les marques confiant que d’alguna manera hi tornarem per no perdre’ns, per reconèixer-nos, per ser més enllà dels símbols i les paraules. És el que va fer Fernand Deligny durant la seva vida treballant amb nens i nenes amb autisme.

El terme “mapes” designa les transcripcions (sense distinció de traçats, plànols, dibuixos, sobre cartró o sobre calc ) dels recorreguts i gestos a les “àrees de permanència” (granges o campaments) de la xarxa. “Les línies d’errança” -generalment en tinta xinesa- transcrites pels adults responsables del lloc, designen més específicament els trajectes dels nens autistes. El dispositiu més freqüent és el següent: lespai és descrit o cartografiat sobre un mapa de fons. Els calcs que porten la transcripció dels recorreguts i gestos se superposen posteriorment. Acompanyem aquests mapes amb llegendes que expliquen els codis de transcripció.

(…)

Dir que el cos de Janmari, autista de més de vint anys ara, i que viu la meva vida des de fa més de vint anys, dir que el seu cos està fragmentat és suposar que hi ha un cos, dit altrament, que ell hauria incorporat la imatge del “ninot”, i no la digeriria. Per ser, cal doncs tenir ni que sigui un cos, un cos per dir-ho “combregat”. Però el comú de què vull parlar, refractari a la instrucció del llenguatge, no combrega ni es comunica.

DELIGNY, Fernand. Permitir, trazar, ver. MACBA, Barcelona 2009

A partir de 1967, Fernand Deligny, pedagog, director de cinema, escriptor i educador, va crear una xarxa autònoma que es feia càrrec de nens autistes a la regió de Cévennes. Deligny va publicar mentre era viu diverses obres sobre l’«absència del llenguatge», que veia com una forma de resistència a la «domesticació simbòlica».